Viatge d'anada i tornada 2022
"Ja estic sentint la Tramuntana, com em parla recordant que tornaré".
La idea de viatge, com a nom del disc, va arribar de forma sobtada com la majoria d’idees que valen la pena. Sempre que recordem un viatge, ho fem de forma agradable i idíli·lica, com una espècie de somni breu i intens que va de la mà de la felicitat. Com veieu, la metàfora és més que evident i identifica, plenament, el perquè d’aquest treball. Els amants de Tolkien, no haureu passat per alt el robatori del segon títol que duu la seva obra El Hobbit, un viatge d’anada i tornada. Aquest fet, no és casual! M’encanta relacionar un llibre que parla d’un viatge, i que m’ha fet passar estones meravelloses i fantàstiques, amb el meu viatge musical.
Aquest tercer disc és, sense dubte, el més personal de tots els que he fet i va lligat musicalment i emocionalment al meu viatge d’anada i tornada a l’Empordà. Totes les cançons, van ser escrites allà i, algunes d’elles, parlen directament del meu amor cap aquella terra i la seva gent. Segur que us serà ben fàcil descobrir quines són!
Així doncs, agafeu la motxilla, calceu-vos les botes de caminar i gaudiu mentre em feu costat durant el curs del meu viatge...
Quina paraula més curta i que engloba tant, oi? A banda, també és un palíndrom; les lletres es repeteixen en el mateix ordre quan són llegides en una direcció o altra, és a dir, la podem llegir del dret i del revés sent la mateixa paraula.
Per tot això, és una de les meves paraules preferides i, com no, es mereixia una cançó.
El concepte del tot em crida molt l’atenció! Com va dir l’autor d’Un món feliç, Aldous Huxley, la totalitat està present inclús en les peces que estan trencades. Tots nosaltres, tendim a fixar-nos en les parts particulars que té la realitat, però, no podem obviar la importància que té entendre aquesta realitat dins de la totalitat de la que forma part per així poder analitzar-la i comprendre-la. Per entendre el tot, cal entendre cadascuna de les parts que en formen part. Tot, una paraula petita però immensa.
Tot
Recordar és un acte terapèutic necessari per saber qui som i on estem. És cert que els records són una arma perillosa, ja que hi ha qui viu d’ells oblidant el dia a dia, alimentant-se del que van ser o del que van fer anys enrere. A vegades, em plantejo què passaria si tinguéssim la capacitat de recordar-ho tot, cada cosa que hem fet, cada persona amb la que hem parlat o cada instant del nostre viatge. Seria bo? No ho tinc massa clar! Potser deixaríem d’idealitzar èpoques passades o persones estimades! Qui ho sap? La percepció que tenim del passat, varia amb el pas del temps i és gràcies a aquest que construïm, retenim o interpretem els nostres records.
Tacat pel temps és una història d’amor o millor dit del record d’un amor, idealitzat i fet cançó.
Tacat pel temps
L’amistat és un dels sentiments més preuats i que costa més de trobar. Coneixem a gent a la feina o passejant, parlem amb el veí o inclús anem a fer uns gots amb gent amb la que riem i ho passem bé però.. amics? Potser no en tenim tants.
Sóc afortunat perquè, durant els vuit anys que vaig passar a Figueres, vaig trobar veritables amics que han deixat de ser-ho per ser germans. Ens reuníem al nostre quartell general, a Garrigàs, per cantar, riure, menjar, beure i gaudir els uns dels altres com si no hi hagués demà.
Sou la meva gent i ho sabeu! Aquesta cançó és tota vostra i us trobo i us trobaré a faltar cada dia una mica més! Va per vosaltres! Ja sabeu qui sou...
La màgia ballarà
tota la nit
De cap a peus parla d’atracció, foc, encís, calor i fascinació! Inicialment, no contàvem amb ella ja que ens havíem decidit per un altre tema però, per coses de la vida, vam acabar incloent-la! Per què? Per bàsicament dos motius: primerament, perquè volíem un tema amb força, directe i sense masses artificis pel que fa la lletra.
En segon lloc, perquè m’encanta la melodia final. A la maqueta prèvia al disc, la feia un xilofon tot i que a la mescla final queda una mica amagat. Vaig pensar que el timbre infantil que té junt amb la temàtica de la cançó fan una bona combinació. Tant de bo us agradi i us escalfi el cap i els peus!
De cap a peus
La soledat, alguns cops una amiga que et fa companyia i d’altres una enemiga a la que vols fer fora de casa per tal que algú ocupi el seu lloc. Aquesta cançó, la vaig escriure a Figueres, un plujós dissabte a la nit, un d’aquells caps de setmana en què em quedava a Figueres per feina o bé per passar un d’aquells dies màgics amb els amics. El més estrany de tot, és que a l'escriure-la, vaig sentir una estranya dualitat: per una banda, estar bé per passar temps amb la meva amiga soledat però, per altra banda, trobar a faltar una companyia més corporal i definida. Per sort, les persones, no som com la fada Campaneta i podem sentir a la vegada dos sentiments completament oposats.
La soledat, amiga i enemiga, consellera i font de la qual veu la meva introspecció.
Dissabte a mitjanit
Aquesta cançó no és ben bé una cançó de desamor o de nostàlgia emocional. Es tracta més aviat d’una cançó de reafirmació personal davant d’una ruptura o d’una situació que ens ha fet mal. Neix d’un cas real, d’un trencament d’una persona propera a mi que sé que ho va passar malament. Tot i així, va saber reafirmar-se sabent qui era, que volia i buscant dins seu la forma necessària per fer-ho. Som més forts del que ens pensem si realment volem ser forts! No podem oblidar que sempre tindrem algú al nostre costat que no ens fallarà mai: nosaltres mateixos.
Lluny de tu, prop de mi
Cercles. La millor cançó que va fer Sau. Podem discutir moltíssim sobre aquest punt però el que està clar és que el missatge va calar en mi profundament originant una mirada metafísica de la vida, la capacitat d’observar-la des d’un punt llunyà, analitzant-la com el que és: una roda que gira sense fre seguint un vell compàs. M’agrada la idea d’infinitat que reposa en tota aquesta idea tot i sé que el cicle és finit. No deixa d’encuriosir-me, com l`ésser humà, entén tot aquest cercle com quelcom etern: el sol sortirà demà, la lluna farà el seu cicle, el mar portarà onades, la pluja ens mullarà... Som tan petits i insignificants que no ens plantegem que tot això pugui no succeir demà mateix.
Torna a començar
A vegades la gent que escrivim cançons ens equivoquem. Escoltem a algú explicar la seva història i ens imaginem circumstàncies, fets, emocions o accions que realment no han succeït o que hem interpretat d’una forma que no era. Creieu-me que cal precisió cirurgiana per plasmar en una cançó el que exactament algú està sentint!
Un simple passatemps és un exemple de tot això. La ruptura sentimental d’una amiga em va servir com a punt de partida per escriure una cançó de superació personal i d’exercici d’empatia per part meva tot i no encertar en masses coses d’allò que realment va passar.
Un simple passatemps
El principi d’acció reacció és un dels pilars científics del nostre univers. La causalitat és una de les poques lleis naturals que ningú discuteix i és d’aquí des d’on parteix aquesta cançó. S’alimenta d’una història real que va arribar a mi en forma de xafarderia: una persona que és esclava d’un petó clandestí que va fer a una amant, fent així que el seu present en patís les conseqüències. Ha d’oblidar el petó que tant li va agradar o recordar-lo fent patir la seva realitat? L’acció d’un petó crea una reacció en cadena que esmicola el seu avui fent-lo patir i obligant-lo a resoldre el dilema que planteja el títol de la cançó: oblidar o recordar?
Harmònicament es bassa en el tema Time de Hans Zimmer (BSO de Inception) que escolto molt sovint i que, tot i que es construeix sobre quatre acords, em fa pensar, relaxar, transportar, contemplar i, com no, oblidar i recordar.
Oblidar, recordar
Quan vam haver de triar les onze cançons del viatge tenia claríssim que aquesta cançó havia d’aparèixer. És un homenatge a una terra i a una gent que m’han marcat fins al més profund del que sóc. Recordo perfectament escriure-la al sofà del pis on vivia al carrer Nuria! Va ser una tarda, després de decidir que marxava per tornar a viure a Rubí. No tinc clar si és o no la millor cançó que he escrit però sí que és una de les més sentides ja que beu del meu agraïment més profund a L’Empordà i la gent que em va acollir. Els vuit anys que vaig passar allà van ser un regal que em van permetre conèixer gent meravellosa i que portaré per sempre al meu sarró. És de tot això d’on prové el nom del disc, Viatge d’anada i tornada.
Va per tu República de la Tramuntana i per les persones a les que resguardes! Les que han fet que t’estimi com només un empordanès estima les muntanyes de l’Albera, la rauxa de la Tramuntana o la mar enrabiada per culpa del seu amic el vent! Ara sé que tornaré...
Tornaré
Allò que busquem va néixer mentre feia El Camino, per madurar-la poc a poc, a foc lent, mentre viatjava per França.
En unes d’aquelles etapes perdudes pels camps de Castella, recordo una conversa amb un noi de Tenerife en la que em va explicar que el camí és una analogia de la pròpia vida. Quan el comences, l’energia i la rauxa van de la mà! t’empenyen per arribar ràpid als llocs, no et deixen parar massa atenció en els detalls, et fan obviar els que tens al voltant i inclús competir per arribar el primer. La síntesi de tot plegat és que no et deixen gaudir del trajecte ja que el teu cap està en el destí final. Diria que potser, quan som nens o adolescents, també som d’aquesta manera, oi?
Cap a la meitat del recorregut, te n’adones del veritable significat del Camí: el més important no és el destí o ser el primer sinó el viatge que vas fent dia a dia. El Camí et regala mil llocs encisadors,et fa apreciar l’aigua que beus un dia de calor o un arbre perdut dalt d’un turonet, assaborir una rialla d’un peregrí que potser mai més tornaràs a veure etc. Són tantes les coses que et pot regalar un dia caminant...La rauxa i l’energia es van esvaint per donar pas al gaudir, el seny i la reflexió.
Per últim, en les darreres etapes, arriba la maduresa i la vellesa on gaudeixes del dia a dia, del teu present, del que has aconseguit en el viatge i de la gent que la vida t’ha deixat conservar. La nostàlgia conviu amb tu i et fa recordar tots els llocs, estones i persones que han passat pel teu camí. Alhora, entens que hi ha més passat que futur i que poc a poc vas arribant a la famosa catedral, el destí final.
Aquesta cançó explica tota aquesta metàfora vital i del que tots busquem mentre fem el camí de la vida: l’anhelada felicitat i la utopia que la fa possible.
Allò que busquem
